Nou programa, especial rasca-rasca, on hem hagut de trucar a en Fernando Simón perquè ens ajudés a controlar el rebrot de novetats, i a l’hora d’acabar el programa, sembla que ho hem fet força millor que certa comunitat de Madrid.
Comencem donant-vos consells de com triomfar al Tik-Tok i com pillar catxo amb el tema de poner cera-pulir cera al canal de Tinder, ambdós consells els podreu seguir en les respectives plataformes.
I a nivell musical, comencem amb els Gotthard, de qui el seu ex cantant demà dia 5 es compleixen 10 anys de la seva mort, i, animat per en Wayne Static, també ha gravat nou disc anys després de la seva mort.
Seguim tope d’experimentals, cosa que no sempre és bona, començant per en Greg Puciato i seguint amb el senyor Blue Stahli, nom de múltiples traduccions i interpretacions.
I, si d’ambdós discos era difÃcil rascar-ne cançons poc rarunes, del d’en Corey Taylor i dels Amaranthe, gent que no poden anar a sopar junts, lo difÃcil ja és rascar cançons mÃnimament decents.
Ara sÃ, anem per coses més bones tot i tenir un retrà s pandèmic, com és el cas del nou disc dels Enslaved, ja presentat de forma confinada.
Tornem al món de les coses rares però, almenys en aquest cas, de qualitat i escoltables de principi a fi, com vindria a ser el nou disc de The Erkonauts.
Fem una petita pausa novedotÃstica per parlar amb el nostre webmà ster i adonar-nos com els problemes de memòria són generalitzats en l’equip Paranoia.
Tot i això, aconseguim recordar als My Dying Bride i la seva il·lusió de viure, a la par de la dels seus oients, siguin de concerts, o de bars on involuntariament han d’escoltar músiques lentes accelerades.
I tot i que contradictori, la recomanamenta de la setmana en quant a novetats, són una gent que dupliquen l’edat a My Dying Bride, els Deep Purple i les seves cançons de lletres adaptables, que portaven un lleuger impàs de 40 anys sense fer massa res de bo.
Tornem a les novetats, amb les cançons explicatives dels Anaal Nathrakh i la estètica ben compensada entre óssos panda i óssos rentadors passats per un bany de Pantène, els Necrophobic.
Mentre els DevilDriver ens presenten el primer disc d’una nova sèrie sense acabar, els Synthetic ens descobreixen el death melòdic canoense, nou estil al programa.
I acabem amb dues novetats més, el metalcore melòdic dels In My Silence, que podria ser pitjor, i els grans matemà tics finlandesos MyGrain, que venen reformats sense reformar-se.
Qui ja no arriba a reformar-se és el nostre mort de la setmana, que avui ens porta a Orlando i a descobrir que en Jack Starr cada cop apunta més aprop de casa fer anar a fer de les seves.
Tot això i més, com un recull de gent sola i/o rara del metal, i morts que miren malament, al Paranoia Metal Show d’aquesta setmana:
Comentarios