Programa número CXIII, vintè de la segona onada de confinaments, 23è de la 25ª temporada, vuitè després del tercer primer programa de l’any i primer després de l’últim concurs de la cervesa CDR... de moment.
Abans de començar ja amb les novetats, us fem una petita gran classe magistral de musicologia en ensenyar-vos quines són les dues grans tendències de l’Avantgarde mundial, que serien l’Avantgarde de Palante i l’Avantgarde de Patrás.
Anem ja amb novetats, i comencem amb un disc pre-póstum de la mà de Ronnie Atkins qui, en principi, no protagonitza cap dels episodis de Mr. Bean.
Els Heleven es presenten com a grup que, tot i ser espanyol, té un so força original i personal, cosa que ens sorprèn gratament, i més essent metall alternatiu.
Per si algú no ho savia, l’amor secret de l’Ivan és en Lazare, i està el noi tot cofoi perquè a més de treure discos amb Borknagar i Solefald, ara també ho fa amb els White Void.
Amb els Eisbrecher aprenem quina diferència hi ha entre l’alemany de Baviera del nord amb l’alemany d’altres parts d’Alemanya.
Ens n’anem cap a Suïssa, on hi trobem uns mudernillus a la part cutre, els DreamShade, i uns death-blackies a la part molona, els Stortregn, suïssos amb nom suec.
No totes les absències són tristes, com ve a ser el cas del autotunero dels Dead by April, que segueixen monyes, però sense Autotune, cosa que no farien servir massa els Betrayal, que són la segona última novetat del dia.
Amb el webmàster avui descobrim el nou corredor mediterrani amb via cargolaire per transports poc urgents, i recuperem les seves dues subseccions.
A la recordamenta de la setmana hi tenim als Disturbed, gent que va anar de més a menys fins arribar al punt àlgid de tenir un boom per una puta balada.
A la recomanamenta de la setmana hi trobem als Born of Thorns, gent que no sabem si són massa aficionats al fútbol però que ho haurien de ser si volen entendre el que n’hem dit d’ells.
Seguim amb novetats al mort de la setmana, i no són Metallica tot i ser californians, no, avui parlem d’una altra Califòrnia, la California de Puerto Rico: Cayey.
Cayey, lloc de miramentes i que, per capitalisme, no disposen de prou cotillón, cosa que allarga la esperança de vida dels seus músics, tot i que ens quedem amb el dubte de si ha estat mort californiana o mort per màrqueting a l’estil blackie.
Tot això i més, com un resum de les bèsties del metall, al Paranoia Metal Show d’aquesta setmana:
Comentarios