Programa numero CXXXVII en llibertat, tot i haver-lo pronunciat amb tres palitos, 37è de la 25ª temporada, 12 AFM, 22è tercer primer programa de l’any, 3er després de la Teoría del Pollo I i 2on després de la Teoría del Pollo II, de fama mundial ambdues, tot i que potser més la primera que no pas la segona.
Seguim amb la tendència de no punxar segons què, i avui els què són Helloween, Rhapsody, Sôber i en Timo Tolkki tot i haver canviar momentàniament de grup.
El que sí punxem són els Pantera, recordamenta del nostre webmàster dels creadors del groove, tot i no tenim massa clar què és el groove, és que aquell dia no estava atent a classe.
Després d’un interludi de reflexió cognitiva sobre si fan més companyia els cocodrils o les persones, passem a la segona subsecció d’en Sergi.
Per fastidiar ja ha entrat abans d’hora, però a més, la recomanamenta del dia també és “pa joder”, són els Ventana, no perquè li agradin, no pas.
Passem a les poques novetats d’avui, que es concentren entre singles que volen intentar ser cançó de l’estiu, i discos tècnicament anomenats rarunos.
Entre els singles hi tenim els The Night Flight Orchestra, a qui els falta un puntet d’animamenta, i els Pain, a qui els falta deixar de copiar-se a sí mateixos.
Els Black Coast ens presenten single prou interessant tot i ser uns incults i uns analfabets, i els Of Mice and Men ens porten un EP de només tres cançons... vagos que són.
Abans de seguir amb les novetats, us descobrim quin és el millor idioma per a les matemàtiques religioses, quelcom que poca gent ha tingut en consideració fins ara.
Ara sí, anem per discos sencers, començant a Xile, i avui sense mort ni mules carregades de drogues, avui amb una simpàtica senyoreta i els seus companys progs, els Delta.
El premi al treballador de la setmana és per als Eye of Purgatory, i, de fet, algun del grup, podría guanyar el premi al currante del mes en més de vint grups diferents.
I ara ens queden dos coses rarotes, per una banda, els World of Damage, projecte estrany amb vocalistes dispars estilísticament però no en l’espai, repartits entre Suècia i Noruega.
I per altra banda, un creador de bandes sonores, de nom i pintes molt poc convencionals, en Vince DiCola.
Amb el mort de la setmana, avui viatgem fins a Gal·les, a la famosa ciutat de Pontypool, també famosa per les seves festes, tot i no tenir clar que sigui la California de Gran Bretanya.
També és una ciutat famosa per ser poc acollidora amb els turistes però sí amb els baixistes, quelcom que no tindria cap mena d’explicació lògica.
Tampoc té massa lògica però sí una explicació convincent, l’estreta rel·lació instrínseca de per sí mateixa entre els Loco Mía, la peli de Jóvenes Ocultos, i la senyoreta que cantava el Voyage Voyage.
Tot això i més, com una balada final que us podríeu arribar a saltar, o saber quin és l’únic músic americà destacat mort a trets, al Paranoia Metal Show d’aquesta setmana:
Comentarios